Dones normals i corrents són les que referencio en aquest article. Dones sense cap particularitat que pugui donar explicació o justificació de la violència masclista rebuda.
U. Dona d’escassos quaranta anys que en la seva ciutat de poc més de 200.000 habitants, a ple dia, en carrers que no són ni d’extraradi ni de suburbis, ha viscut més de dos cops el fet que un home (diferent cada vegada) a ple dia es tregui el penis i es marturbi tot mirant-la i cridant-la.
Normal? No. Més de dues vegades? Sí.
Dos. Dona de quaranta i tants anys que al metro de la capital és agredida sexualment per un individu que -ara ho sap ella, jo i més persones del seu entorn- és reincident… Sí, reincident i campa tan ample perquè per un costat la justícia no sols és cega sinó que també és lenta -i per tant, també injusta. I no sols això, el sistema que ha de vetllar per la seva integritat i procediment de denúncia iniciat és masclista i la fa sentir qüestionada… I ella, sent l’afectada, no sols se sent desprotegida sinó invalidada.
Perplexitat, sí! Desprotecció i impotència.
I, com diu ella: jo que sempre prenc mesures de prevenció (recorreguts de poc risc, ubicació compartida amb amistats i família, etc.)… i resulta que en el transport públic per anar a treballar és on pateixo l’agressió. Se suposaria (o s’esperaria) que el transport públic hauria de ser un espai de risc zero i no ho és.
Normal? no. Recurrent? Sí.
Tres. Una dona de trenta anys va al cinema a la sessió de les nou del vespre i en sortint, que són les onze, ella i amiga van direcció al cotxe. En una ciutat de poc més de 100.000 habitants, van caminant cap a l’aparcament -una zona de serveis que de nit no estan operatius. Els segueix un home amb la caputxa de la dessuadora posada que li tapa el cap i mig rostre. Acceleren el pas. Ell també. Acaben les dues amigues corrent en el darrer tram d’arribada al cotxe.
Normal? No. Passa més sovint del que imaginem? Sí.
Doncs bé, tenim tres exemples, situats en tres ciutats diferents (que en sé el nom i no nombro). Dones ben diferents, dones que no han provocat res, no han buscat res… senzillament estaven fent el seu dia a dia. Dones per les que, com tantes altres, anar pel carrer no els és segur. Anar a treballar en transport públic no els és segur. Caminar cap al propi vehicle que es troba en un aparcament asfaltat (no parlem d’un descampat o zona boscosa) no els és segur.
Normal? NO! Freqüent? SÍ!
No és normal, NO! ENS ho hem de qüestionar seriosament, com a societat. No és normal!
Com a mare sé que el meu fill i la meva filla no estan exposats al mateix risc. I tinc clar qui dels dos està en situació de desavantatge. I això és d’entrada, i de fet, injust! No em dona la gana ni callar-ho ni acceptar com a normal aquesta realitat. No ho podem acceptar! I ja em perdonareu la repetició de la paraula “normal o no normal” en aquest article. Per això algunes som persistents malgrat molesti… perquè a qui molesti molt probablement no li preocupi ni un gram la vida de les dones (germanes, amigues, filles, veïnes…) que té al seu voltant -a les que se suposa que estima.
Quelcom, i molt, ha de canviar.
