Hi ha dones fortes, responsables, sensibles, capaces de sostenir famílies, feines i emocions alienes, que viuen amb una tensió interna que no descansa mai. No és que estigui passant res greu. De fet, “tot està bé”. Però dins seu hi ha una sensació persistent que alguna cosa podria torçar-se en qualsevol moment. La ment anticipa, revisa, calcula, imagina escenaris adversos. I aquest “i si…?” constant manté el cos en vigilància.
L’ansietat persistent no es manté per un perill real, sinó per una anticipació constant i temorosa que alguna cosa pugui anar malament. El sistema nerviós, programat per protegir-nos, s’activa com si hi hagués una amenaça real. El cor s’accelera, la respiració es fa més curta, els músculs es tensen, el son es fragmenta. La vida continua, però es viu des de la por, no des de la confiança. I això, dia rere dia, va erosionant l’alegria sense que gairebé ens n’adonem.
Aquesta manera de funcionar esgota. No perquè siguis feble, sinó perquè viure en mode supervivència consumeix una enorme quantitat d’energia física i emocional. Moltes dones s’han acostumat a controlar-ho tot, a no fallar, a estar sempre disponibles. Però el cos no està dissenyat per viure permanentment en alerta. Tard o d’hora, passa factura.
La bona notícia és que no estàs trencada. El teu cos no t’està fallant. L’ansietat no és un enemic, és un missatge. Sovint parla del cansament acumulat, de límits no posats per temor a decebre o fallar, d’exigències interioritzades, de pors antigues que encara busquen protecció. Quan aprenem a escoltar-la amb calma, deixa de cridar.
No es tracta d’eliminar la por ni ’“apagar” la ment, sinó de reeducar-la. D’aprendre a pensar des de la serenor i no des de la urgència. D’entendre que un pensament no és un fet, que una anticipació no és una realitat. Quan deixes d’identificar-te amb cada alarma mental, el sistema nerviós comença a recuperar el seu equilibri natural. La serenor.
Hi ha una altra manera de viure: respirar abans de reaccionar, permetre’t no arribar a tot, acceptar que no pots controlar el futur i confiar que, passi el que passi, sabràs respondre. La serenor no és passivitat; és fortalesa conscient. És la capacitat de sostenir la incertesa sense perdre’t a tu mateixa.
Quan deixes de viure en alerta constant, no et tornes menys responsable. Et tornes més present i lliure. I quan una dona es reconnecta amb els seus propis recursos interns, descobreix que la seguretat que buscava fora ja vivia dins seu. Només calia aprendre a activar-la i confiar-hi.
