Malgrat néixer a Barcelona la seva vinculació amb Cabrera de Mar la va marcar, i va dedicar la seva vida a l’educació, la salut i l’ajuda als més vulnerables. A Haití va trobar una segona casa i una missió que la va acompanyar fins al final
Hi ha vides que semblen contenir diversos viatges. El d’Isa Solá va començar a Cabrera de Mar i va acabar a milers de quilòmetres de distància, a Haití, un dels països més pobres del món. Entre un punt i l’altre hi ha una història de vocació, compromís, música, fotografia, amistats i, sobretot, una extraordinària capacitat d’implicar-se amb les persones que va trobar pel camí.
Isa Solà va néixer a Barcelona però a Cabrera de Mar va trobar el seu refugi, sempre vinculada a un entorn que, amb els anys, formaria part de la seva identitat. La seva vocació religiosa la va portar a formar part de la congregació de Jesús-Maria, precisament on havia estudiat durant la infantesa i l’adolescència. Però la seva manera d’entendre aquesta vocació va anar molt més enllà de la vida religiosa. Va estudiar infermeria i es va implicar en l’educació i l’atenció sanitària, dues eines que acabarien sent fonamentals en la seva trajectòria.
L’any 2008 va fer un dels grans passos de la seva vida: va marxar a Haití. Hi arribava amb la voluntat de treballar en projectes educatius i sanitaris, però amb el temps aquell país deixaria de ser simplement el lloc on desenvolupava la seva tasca. Es convertiria en casa seva.
Haití era una realitat difícil. La pobresa, la precarietat i la manca de recursos formaven part de la vida quotidiana de bona part de la població. Però Solà no va mirar aquell país des de la distància. Va intentar entendre’l des de dins, convivint amb la seva gent i compartint també els moments més durs.
EL TERRATRÈMOL QUE HO VA CANVIAR TOT
El 12 de gener de 2010, un terratrèmol de magnitud 7 va devastar bona part del país. Milers de persones van morir i moltes més van perdre les seves cases, els seus familiars o la seva capacitat per continuar vivint amb normalitat.
Isa Solà va sobreviure al terratrèmol. Aquella experiència, però, va marcar profundament la seva vida. Davant d’una tragèdia d’aquelles dimensions hauria estat comprensible tornar a casa. Ella va prendre una altra decisió: quedar-se.
A partir d’aquell moment va intensificar el seu compromís amb les persones afectades pel desastre. Una de les iniciatives més importants va ser la creació del Taller de Pròtesis Sant Josep, un projecte destinat a ajudar persones que havien patit amputacions. La iniciativa permetia proporcionar pròtesis i, sobretot, recuperar una part de l’autonomia i la dignitat que el terratrèmol els havia arrabassat.
Era una manera molt concreta d’entendre la solidaritat: no limitar-se a alleujar el patiment, sinó oferir eines perquè les persones poguessin reconstruir la seva vida.
LA CÀMERA QUE EXPLICAVA UNA ALTRA REALITAT
Hi havia, però, una altra Isa Solà, menys coneguda i especialment interessant: la dona que mirava el món a través d’una càmera.
La fotografia era una de les seves grans passions. La càmera l’acompanyava durant la seva vida a Haití i li permetia retratar una realitat que ella coneixia molt bé. Però les seves fotografies tenen una particularitat: no busquen convertir la pobresa en espectacle.
Solá fotografiava persones, paisatges i escenes quotidianes. Buscava la bellesa en un país que sovint apareixia als mitjans de comunicació associat exclusivament a la tragèdia. En els seus retrats hi ha proximitat, curiositat i respecte. És la mirada d’algú que no observa des de fora, sinó que forma part d’allò que està fotografiant.
Aquesta faceta artística va quedar recollida en una exposició del Museu Diocesà de Barcelona, que va reunir 36 de les seves fotografies. També s’hi podien veure alguns dels seus objectes personals, com la càmera i una de les seves guitarres.
Perquè la música era una altra de les seves passions. Isa Solà componia, tocava la guitarra i cantava. Art i compromís formaven part d’una mateixa manera de relacionar-se amb el món.
“QUAN ENQUADRO ALGUNA COSA, SE’M DEMANA QUE L’ESTIMI”
Potser una de les frases que millor defineix la seva manera de mirar és aquesta: «Quan enquadro alguna cosa, se’m demana que l’estimi».
No és només una declaració sobre fotografia. És gairebé una definició de la seva manera d’entendre la vida. Mirar significava implicar-se. I implicar-se significava estimar.
El 2 de setembre de 2016, Isa Solà va ser assassinada durant un atracament al centre de Port-au-Prince. Tenia 51 anys i feia vuit que vivia a Haití. La seva mort va commocionar la seva família, la congregació i totes les persones que havien compartit amb ella aquell projecte de vida.
Però la seva història no es va acabar aquell dia. El taller de pròtesis que havia impulsat va continuar la seva tasca i el seu testimoni ha quedat recollit en llibres, exposicions i projectes que mantenen viu el seu llegat.
UN LLIBRE QUE RECULL LA SEVA TRAJECTÒRIA
Aquest 2026, coincidint amb el desè aniversari de la seva mort, la figura d’Isa Solà torna a l’actualitat. I també ho fa la seva història, que continua sent especialment significativa per a Cabrera de Mar. I ho fa amb un nou llibre que recupera la seva trajectòria: El que no es dona es perd. Retrat de la missionera Isa Solà, RJM, amb text de Mey Zamora i il·lustracions de Pilarín Bayés. Editat aquest 2026, el volum acosta al lector la dona que hi havia darrere de la missionera: el seu compromís, la seva mirada i la seva manera d’entendre una vida posada al servei dels altres.
El títol és, en realitat, una bona manera de resumir el llegat d’Isa Solà. Perquè hi ha vides que no s’expliquen només pel lloc on van arribar, sinó per tot allò que van ser capaces de donar pel camí.
