“La meva vida no s'explica pels oficis que he tingut, sinó per la necessitat de transformar-ho tot”
María José Renedo Coggiola no es defineix com a restauradora, empresària o dissenyadora. Quan li preguntes qui és, respon amb una sola paraula: animista. Per a ella, tot allò que crea ha de tenir una ànima, una història i un sentit. Aquesta manera d’entendre la creativitat és la que dona forma a Macanudo, foc i vins, però també a una trajectòria vital impossible d’encabir en una sola professió.
Durant molts anys vaig intentar explicar qui era enumerant els meus oficis: restauradora, dissenyadora, creadora de marques, artista tèxtil, empresària, viatgera… Però aquella llista no explicava res. Amb el temps vaig entendre que, en realitat, sempre havia fet el mateix: crear, transformar i donar una nova vida a les coses. Tant pot ser un espai, una marca, un objecte o un plat. Si una creació no explica una història, perd tot l’interès.
Avui aquesta manera d’entendre la vida pren forma a Macanudo, però el restaurant és només el resultat d’un camí ple d’experiències, decisions i aprenentatges.
“Una infància entre dues maneres de crear”
Vaig néixer a Mendoza, una terra que continua vivint dins meu. Quan penso en la meva infància recordo els tallers dels meus pares.
El meu pare treballava el metall amb l’habilitat dels artesans que sempre troben una solució. La meva mare confeccionava cortines, cobrellits i peces tèxtils, i em va ensenyar que una textura, un color o una costura també poden explicar una història.
A casa convivien dos mons aparentment oposats: el metall i les teles. Però jo mai no hi vaig veure cap contradicció. Vaig aprendre que la sensibilitat no depèn del material amb què treballes, sinó de la mirada que hi poses. Aquella convivència encara avui guia la meva manera de crear.
“Crear era la meva manera natural d’estar al món”
No recordo cap etapa de la meva vida sense aprendre alguna cosa nova. De petita vaig estudiar dansa, música i diferents disciplines artístiques. Quan era adolescent em dissenyava i em cosia la roba perquè era la meva manera d’expressar-me.
Amb els anys vaig entendre que aquella necessitat no tenia res a veure amb una professió concreta, sinó amb una forma de mirar el món. Per això mai no m’han agradat gaire les etiquetes. La cuina és només un dels llenguatges que utilitzo per explicar el que porto dins.
“Els viatges també m’han construït”
He tingut la sort de visitar una cinquantena de països, i cadascun m’ha ajudat a entendre que les fronteres existeixen molt més als mapes que no pas entre les persones.
Viatjar m’ha ensenyat a observar, a descobrir connexions entre disciplines i a entendre que la cuina, el paisatge, el disseny i la memòria formen part d’un mateix relat. Aquesta mirada és present en tots els meus projectes.
“Macanudo és molt més que un restaurant”
Quan vaig decidir emprendre el meu propi camí, no volia obrir un restaurant qualsevol. Volia crear una casa.
Sempre dic que Macanudo és una casa abans que un restaurant. M’agrada que les persones que hi entren se sentin benvingudes, sense artificis. Per a mi, el luxe no és una presentació espectacular, sinó fer sentir algú com a casa mentre gaudeix d’un plat honest, cuinat amb respecte pel producte. No faig alta cuina; prefereixo parlar d’una gran casa de menjars. M’interessa molt més emocionar amb una bona carn a la brasa o unes verdures de temporada que impressionar amb una proposta pretensiosa. La bellesa és important, perquè soc dissenyadora fins i tot quan emplato, però un plat mai no pot ser només bonic: abans de tot ha de ser deliciós.
Al final, el que recordem d’un àpat no és només el que hem menjat, sinó com ens hem sentit.
“Quan vaig decidir agafar el volant de la meva vida”
Durant molts anys vaig treballar en societat. Però va arribar un moment en què vaig entendre que, si volia construir un projecte que parlés realment de mi, havia de deixar de ser la copilot de la meva pròpia vida.
No va ser una decisió sobtada, sinó un procés ple de dubtes. Em vaig trobar dirigint el restaurant, assumint responsabilitats que abans compartia i intentant demostrar-me que podia arribar a tot.
Com tantes dones emprenedores, vaig confondre el compromís amb el sacrifici. Treballava sense descans, resolia qualsevol incidència i carregava una responsabilitat que cada vegada pesava més.
“Fins que va arribar el burnout”
Mirat amb perspectiva, el meu cos ja m’havia enviat molts senyals. Però quan vius instal·lada en l’exigència permanent deixes d’escoltar-los. L’esgotament va ser físic i emocional. Va arribar un moment en què volia parlar i les paraules no sortien.
Per primera vegada em vaig descobrir vulnerable. I aquella vulnerabilitat em va obligar a fer una cosa que no havia sabut fer mai: demanar ajuda.
Vaig entendre que cap projecte no pot dependre exclusivament d’una sola persona. Va ser el meu equip qui va sostenir Macanudo mentre jo intentava recuperar-me, i aquesta és una lliçó que no oblidaré mai.
“El foc també pot destruir”
Quan començava a aixecar el cap, la vida encara em tenia preparada una altra prova. Poc després del burnout, el restaurant es va incendiar.
Primer em vaig cremar jo per dins i, després, es va cremar el lloc on havia dipositat tants somnis. A Mendoza el foc forma part del paisatge, i sempre l’he respectat. Aquell dia em va recordar que, per molt que hi treballis cada dia, mai no el controles del tot.
Quan vaig tornar a entrar al restaurant després de l’incendi, tot era silenci. Hauria pogut enfonsar-me, però va passar el contrari. Vaig sentir una calma inesperada. Tot allò que ja no funcionava havia desaparegut. Ja no quedava res a què aferrar-se. I això em donava l’oportunitat de començar de nou.
“Reconstruir també és crear”
Amb el temps he entès que les grans crisis també poden convertir-se en grans mestres. No perquè siguin agradables, sinó perquè t’obliguen a replantejar-te moltes coses.
Reconstruir Macanudo també significava reconstruir-me a mi mateixa. Ja no volia tornar a treballar des de l’esgotament ni des de la necessitat de demostrar constantment que podia amb tot. Volia construir un projecte que també em permetés viure.
Aquella etapa em va ensenyar que crear no és només començar coses noves. També és saber reconstruir-les quan sembla que tot s’ha esfondrat.
“L’aigua em va ensenyar una altra manera de sanar”
Hi ha una paradoxa que encara avui m’emociona. Jo, que treballo cada dia amb el foc, em vaig recuperar gràcies a l’aigua. Necessitava nedar, caminar per la natura i tornar a escoltar el silenci. Després de tant de temps vivint sota pressió, vaig descobrir el valor immens de les coses senzilles.
El foc m’havia consumit. L’aigua em retornava la calma. La terra em recordava d’on vinc. I l’aire tornava a omplir-me d’una llibertat que havia perdut. Des d’aleshores ja no miro les dificultats com un càstig. Moltes vegades són també una oportunitat per reinventar-nos. Si avui Macanudo té una identitat tan definida és, en part, perquè va haver de renéixer de les seves pròpies cendres. I jo també.
“Aprendre a delegar també és una forma de liderar”
Després de tot el que he viscut, també ha canviat la meva manera d’entendre l’empresa.
Durant molt de temps pensava que una bona empresària havia d’estar pendent de tot. Avui sé que és impossible. Quan només mires el detall, deixes de veure el conjunt. Per això ja no necessito ser present en cada servei. La meva responsabilitat és imaginar, crear nous projectes i fer créixer les persones que treballen amb mi.
Delegar no és renunciar. Delegar és confiar. És acceptar que altres persones també poden aportar talent i fer que el projecte sigui més fort.
Viatjar és la millor universitat que he conegut
Els viatges continuen sent una de les meves grans fonts d’inspiració. No viatjo només per descobrir paisatges, sinó per entendre les persones, les seves cultures i la relació que tenen amb el territori.
Aquesta passió també s’ha convertit en un projecte empresarial amb Euroviajeros, des d’on acompanyo grups argentins a descobrir Europa. Cada viatge m’aporta noves històries, nous sabors i noves maneres de mirar el món que després acaben formant part de tot el que creo.
“La creativitat també té el nom de Paloma”
Si hi ha un projecte que mai no he delegat és ser mare. La meva filla, la Paloma, és una de les persones que més m’inspiren. Ha estudiat art i disseny i avui compartim projectes tant a Macanudo com a Euroviajeros.
Ens complementem. Jo tendeixo a imaginar grans conceptes; ella sap trobar la poesia en els petits detalls. M’encanta pensar que la creativitat també pot transmetre’s entre generacions, no com una còpia, sinó com una conversa que ens fa créixer a totes dues.
Mirar el futur sense por
Mai no m’ha interessat quedar-me només amb el que ja conec. Per això avui dedico part del meu temps a desenvolupar Árida Studio, un projecte que reflexiona sobre com serà la gastronomia del futur en un planeta cada vegada més sec.
Crec que hem d’aprendre a mirar aquests paisatges amb uns altres ulls. La cuina de les zones àrides no és una cuina de la resignació, sinó de la intel·ligència i de l’adaptació. En aquest projecte conviuen dues eines que per a mi són complementàries: el foc, que representa la tradició i la memòria, i la intel·ligència artificial, que ens ajuda a ordenar el coneixement i imaginar noves possibilitats.
Un pont entre les meves dues terres
Després de l’incendi també vaig sentir la necessitat de refundar el restaurant. L’antic nom ja no explicava qui era. Així va néixer Macanudo, foc i vins.
El foc és un homenatge a tot el que vam viure. Els vins simbolitzen el pont entre les dues terres que m’han construït: l’Argentina i Catalunya.
Aquest mateix esperit també és present en altres projectes que uneixen territori, gastronomia i identitat, perquè sempre he cregut que crear també és establir ponts entre llocs, persones i cultures.
“Una manera única d’entendre l’empresa”
Un pont entre les meves dues terres
Quan miro enrere, m’adono que tots els projectes que he impulsat comparteixen una mateixa manera d’entendre la creativitat. Macanudo no és només un restaurant, Euroviajeros no és només una empresa de viatges i Árida Studio no és només un laboratori d’idees sobre la gastronomia del futur. Tots neixen de la mateixa necessitat: crear experiències que connectin les persones amb un territori, una cultura i una emoció. Mai no he volgut construir negocis sense identitat; he volgut donar-los una ànima. Potser per això em defineixo com una animista. Perquè crec que una empresa només deixa empremta quan és capaç d’explicar una història autèntica. Si avui sento orgull del camí recorregut no és només pels projectes que he creat, sinó perquè cadascun d’ells reflecteix la meva manera de mirar el món: transformar, unir i donar sentit a tot allò que faig.
