Totes dues tenien un oncle a Amèrica, germà de les seves mares. Ramon Salazar era germà de Neus Salazar, mare d’Aurora Bertrana (1892-1974). Joan Gurguí era germà de Montserrat Gurguí, mare de Mercè Rodoreda (1908-1983).
Ramon Salazar va emigrar a Santiago de Xile als 19 anys. Joan Gurguí va emigrar a Buenos Aires als 15 anys, tenia 14 anys més que la seva neboda.
Pels volts de l’any 1913 Ramon Salazar va tornar d’Amèrica i es va instal·lar a casa els avis Salazar, a la Rodona, de Santa Eugènia. El 1921 l’oncle de Rodoreda s’instal·là a casa de la família a Sant Gervasi de Cassoles, retornat d’Amèrica.
Rodoreda i l’oncle d’Amèrica es van casar el 10 d’octubre de 1928, el dia del vintè aniversari de l’escriptora. Van tenir un sol fill, Jordi, nascut el 23 de juliol de 1929. A la novel·la Aloma, publicada l’any 1938, Mercè Rodoreda va explicar la història d’una noia jove que s’enamora de Robert un home força més gran, germà de la seva cunyada, que torna d’Amèrica i s’instal·la a la casa familiar. L’any 1939 Rodoreda va marxar cap a l’exili separant-se del seu marit-oncle, el qual juntament amb la seva germana va tenir cura del fill de 10 anys. Aloma, guardonada amb el Premi Crexells, va ser reescrita i reeditada per l’autora l’any 1968. Quan Robert se’n torna cap a Amèrica, la veu narradora ens diu d’Aloma, embarassada, «com enyoraria els petons fets amb tota l’ànima i com trobaria a faltar una veu que en les hores fosques li digués: estimada. Les llàgrimes li queien galtes avall. Havia de ser valenta. Una veu petita diria: ‘Mare’.»
Aurora Bertrana coneixia bé l’obra de Rodoreda i aquesta coneixia l’obra de la gironina. En vaig parlar en el treball «Escriptores catalanes a Suïssa: Aurora Bertrana, Cèlia Suñol, Mercè Rodoreda», en el qual destacava el ressò d’un passatge de les memòries de Bertrana al conte «Paràlisi» de Rodoreda. Avui i aquí faig l’exercici contrari, em fixo en el ressò de la novel·la Aloma en un capítol de les Memòries fins al 1935 de Bertrana. Si Rodoreda es va enamorar (o enlluernar?) del seu oncle, Bertrana va experimentar uns sentiments ben diferents cap a l’oncle d’Amèrica.
Ens ho explica així: «Per darrera vegada vam dinar plegats en el restaurant Orient. Tots dos estàvem violents i consirosos. Ell m’assegurà que m’estimava més que a cap dels meus cosins o germans, tan nebots seus com jo. Mai no oblidaria el goig que havia sentit prop meu i la benaurança d’aquelles anades a Barcelona tots dos plegats. Em prometé que tornaria i que mai dels mais no deixaria de pensar en mi. Jo era la seva «Canaquita linda», la joia dels seus ulls i de la seva oïda… Em va abraçar i besar llargament, em va dir adeu amb la veu embarbussada i els ulls plens de llàgrimes. A mi, em sabia greu no poder participar en els seus sentiments. No patia de separar-me’n, no desitjava que tornés, sentia que no l’enyoraria gens. Em recava la meva freda, ingrata indiferència. Crec que no vaig saber fingir una pena que no sentia i a ell l’hauria consolat. […] Qui li ho havia de dir, en aquell patètic comiat, que molts anys després, quan ell, ja vell, tornaria a Europa en plena Guerra Mundial, la seva «Canaquita linda» s’hauria convertit en una exiliada política que no podia tornar a Catalunya, i que ell es negaria a anar-la a veure a Suïssa perquè ja no creia en ella ni l’estimava ni l’admirava… Era una enemiga política. S’havia situat al bàndol contrari.»
Es podria escriure tota una tesi doctoral sobre els oncles d’Amèrica de Rodoreda i de Bertrana. Que algú s’hi animi!
