Peletera, emprenedora i animalista, Elisenda Pubill ha fet de la capacitat de reinventar-se una manera de viure. Va descobrir l’ofici als 12 anys, el va deixar temporalment per dedicar-se als seus fills i, després d’un divorci que la va deixar en una situació econòmica molt complicada, va tornar a començar als 50 anys. Avui, des de Sant Pol de Mar, transforma abrics i peces antigues i reivindica el valor de reparar, reutilitzar i conservar els oficis artesans.
Una nena fascinada per un ofici
La meva història amb la pell va començar quan tenia 12 anys. La meva mare era modista i sastressa i, en aquella època, treballava per a Balcazar, una de les pelleteries més importants de Barcelona. Jo l’acompanyava quan anava a entregar els abrics de visó que confeccionava, molts d’ells folrats, i també les gabardines de seda natural, reversibles i amb visó.
Aquell món em va fascinar. No sé explicar exactament què vaig sentir, però vaig saber que aquell era un ofici que volia aprendre. I vaig decidir fer-me pelletera.
A més, en aquella època pràcticament no hi havia dones en aquest sector. I, en lloc de veure-ho com un inconvenient, ho vaig viure com un repte. Volia demostrar que també podia fer-ho.
Vaig estudiar patronatge amb el sistema Martí i el patronatge industrial amb el sistema Camps, mentre aprenia l’ofici de pelletera. Vaig descobrir un món molt artesanal, de molta precisió i de molta exigència. Un ofici que no consisteix només a treballar una pell, sinó a saber interpretar-la, tallar-la, transformar-la i convertir-la en una peça.
El primer negoci i una vida que canviava
Als 22 anys vaig fer un altre pas important: vaig agafar la sabateria dels meus pares, al carrer Rogent, al barri del Clot de Barcelona. Allà vaig començar a transformar peces velles i passades de moda en peces noves. També en confeccionava per vendre.
Va ser la meva primera experiència com a empresària. Tenia molt clar que volia treballar i tirar endavant, però la vida també em va portar cap a altres prioritats.
Als 26 anys em vaig casar i, als 27, vaig ser mare de la Laura, que va néixer el 1995. Als 28 anys vaig traspassar la botiga per dedicar-me a la meva filla i també a l’empresa de lloguer de cotxes amb xofer del que aleshores era el meu marit.
Durant uns anys, la meva vida va estar centrada en la família. Fins que els meus fills van créixer i vaig tornar a sentir aquella necessitat de recuperar el meu ofici.
Tornar a la pell
Quan la Laura tenia deu anys i el meu segon fill, Marc, en tenia set, vaig tornar a posar-me a treballar de pelletera. Vaig obrir una botiga i taller al carrer Mallorca, al barri de la Sagrada Família.
Vaig recuperar aquella part de mi que havia quedat aparcada. Tornava a sentir-me professional, creadora, independent. Però cinc anys després va arribar un dels moments més complicats de la meva vida: el divorci.
Vaig haver de tancar la botiga i el taller i, durant quatre anys, vaig treballar portant la botiga i el taller del pelleter Ricardo Galí, a la ronda General Mitre. Vaig aprendre molt durant aquella etapa i hi vaig estar fins que el senyor Galí va emmalaltir.
Va ser aleshores quan vaig haver de prendre una altra decisió.
Als 50 anys, començar de nou
Amb 50 anys em vaig posar pel meu compte. I ho vaig fer des de casa, a Sant Pol de Mar.
No va ser fàcil. El divorci m’havia deixat pràcticament arruïnada i el pare dels meus fills no ens ajudava econòmicament. Tornava a començar de zero en un moment de la vida en què moltes persones potser haurien pensat que ja no tocava començar res.
Jo tenia por. Molta.
Però també tenia una cosa que ningú no em podia prendre: el meu ofici.
I vaig apostar per ell.
Avui han passat vuit anys i les clientes continuen venint. Aquesta és, probablement, una de les coses que més m’omple. Perquè moltes ja no són només clientes: són amigues. Hem creat una relació de confiança i una complicitat molt especial.
Quan una dona ve a veure’m amb un abric antic, no li dic simplement què podem fer amb aquella peça. La faig participar en el procés. Parlem de com és, de què li agradaria, de com se la voldria posar, de quina vida nova li podem donar.
Peletera i animalista: una contradicció?
Pot semblar una contradicció, però jo soc peletera i animalista. I no sento que aquestes dues coses siguin incompatibles.
La major part de la feina que faig actualment consisteix a transformar peces antigues. Abrics que les nostres mares o àvies tenien guardats als armaris i que, amb una mica d’imaginació i molta feina, poden tornar a convertir-se en peces actuals.
I quan confecciono peces noves, treballo amb pells d’animals que formen part de la cadena alimentària humana, com el xai, la cabra o el conill Rex.
Per a mi, la qüestió és també què fem amb allò que ja existeix. Vivim en una societat en què comprem molt, sovint molt barat, i moltes vegades utilitzem una peça una o dues vegades abans de llençar-la. La indústria de la moda genera una quantitat enorme de residus i jo crec que hem de començar a mirar el consum d’una altra manera.
Reutilitzar també és sostenibilitat
La moda de reciclar i reutilitzar està fent que tornin als tallers centenars de peces antigues. I això em sembla fantàstic.
Un abric que porta trenta o quaranta anys en un armari pot tornar a tenir una vida completament diferent. El podem modernitzar, adaptar a una nova persona i aconseguir que continuï sent útil durant molts anys.
Per això em costa entendre que, de vegades, presentem el material sintètic com l’alternativa més sostenible pel simple fet de no ser d’origen animal. Moltes imitacions de pell estan fabricades amb materials derivats del petroli. Són plàstic. I el plàstic també té un impacte ambiental.
Jo crec que hem de parlar més de durabilitat. De comprar menys i comprar millor.
Una bona peça de pell, una bona sabata, una bossa de qualitat o un bon abric de llana poden durar molts anys si els cuidem i els portem al professional quan necessiten una reparació.
Que els oficis no desapareguin
També em preocupa molt que desapareguin els oficis artesans.
Cada vegada quedem menys pelleters, modistes, sabaters, marroquineres… I quan desapareix un artesà no només desapareix una persona que fa una feina determinada: desapareix també un coneixement, una manera de treballar i una cultura que ha passat de generació en generació.
Jo vaig aprendre aquest ofici de la meva mare quan només tenia 12 anys. Ella em va ensenyar molt més que una tècnica. Em va transmetre una manera d’entendre la feina.
I potser aquesta és la meva gran batalla ara: reivindicar que les coses bones no estan pensades per ser utilitzades i llençades.
El millor moment per començar és ara
Si alguna cosa m’ha ensenyat la vida és que mai no saps què vindrà després. He estat filla, mare, empresària, dona casada, dona divorciada i he hagut de començar de nou quan pensava que ja ho tenia tot perdut.
Als 50 anys vaig tornar a començar amb molta por. Però també amb molta experiència i amb un ofici que estimava.
Avui continuo treballant a Sant Pol de Mar. Continuo transformant peces. Continuo aprenent. I continuo pensant que una dona no ha de donar mai per acabada la seva història perquè una etapa s’hagi acabat.
Jo en soc la prova.
Perquè tornar a començar no significa tornar enrere. De vegades significa, simplement, començar a viure d’una altra manera.
