Situat al cor de la Vallalta i envoltat d’un entorn natural privilegiat, Sant Cebrià de Vallalta ha experimentat una profunda transformació durant les darreres dècades. D’un petit municipi agrícola de poc més de 700 habitants ha passat a superar els 4.000 residents, mantenint, però, l’essència d’un poble estretament vinculat a la terra i a la seva gran icona: la maduixa. Parlem amb el seu alcalde, Albert Pla, que afronta els últims mesos del seu mandat després d’haver anunciat que no es presentarà a la reelecció. Amb ell repassem els reptes, els projectes i el futur del municipi.
ALBERT PLA
Alcalde de Sant Cebrià de Vallalta
Com definiries Sant Cebrià de Vallalta?
És el poble de la meva vida. Hi he nascut, hi he crescut i hi he viscut sempre. En destacaria, sobretot, la seva ubicació privilegiada, al bell mig de la Vallalta, en un entorn immillorable, a només 50 quilòmetres tant de Barcelona com de Girona i plenament connectat amb la natura.
A més, tenim el millor fruit del món: la maduixa de Sant Cebrià de Vallalta. Ens agrada definir-nos com el país de la maduixa. Som un poble amb arrels pageses; tots provenim, d’una manera o altra, de les masies i dels valors associats a l’esforç, al sacrifici i a l’estima per la terra. Tot i que avui dia només queden una dotzena de pagesos dels gairebé cent que hi havia anys enrere, aquest esperit continua formant part del nostre ADN. I també intentem transmetre’l a les noves generacions i als veïns que han arribat recentment al municipi.
És una població molt involucrada en el teixit associatiu del poble?
Sí, és un poble molt viu. Quan jo vaig néixer, l’any 1992, hi vivien poc més de 700 persones, mentre que avui ja superem els 4.000 habitants. Ha estat un creixement important i irregular, amb diverses urbanitzacions i amb molta gent vinguda, principalment de Barcelona, buscant una millor qualitat de vida, especialment després de la pandèmia.
Des de l’Ajuntament treballem perquè tota aquesta població se senti part d’un mateix projecte col·lectiu. Ho fem, sobretot, a través de les entitats i de les activitats que organitzen. La Fira de la Maduixa n’és un gran exemple: cada any rep més de 3.000 visitants. Aquesta i moltes altres activitats vinculades a les tradicions de Sant Cebrià contribueixen a mantenir un poble cohesionat i unit.
El principal repte de Sant Cebrià és l’habitatge pel seu alt cost?
És un problema de Sant Cebrià de Vallalta, però també de tot el país. En el nostre cas estem arribant al límit de creixement. Queden molt pocs habitatges procedents d’entitats bancàries, aproximadament una vintena, i molts d’ells són pràcticament invendibles.
No podem créixer urbanísticament de manera il·limitada i tenim un sostre poblacional molt marcat. Tot això provoca que molts dels nostres joves hagin de marxar del municipi per poder desenvolupar el seu projecte de vida. Aquesta és, probablement, una de les grans preocupacions que tenim.
Cal una actuació decidida a escala de país. Si no es prenen mesures, molts municipis podrien acabar perdent la seva ànima perquè les noves generacions no hi podran continuar vivint.
Quins reptes ha d’encarar Sant Cebrià durant els pròxims anys?
Un dels principals és continuar treballant la cohesió social, creant espais, activitats i fires que permetin que tots els veïns es trobin i comparteixin experiències.
Un altre gran repte són les urbanitzacions amb dèficits urbanístics. Es tracta de sectors creats principalment durant els anys seixanta que encara arrosseguen mancances importants en infraestructures com l’asfaltat, l’enllumenat o el clavegueram.
Es va impulsar una normativa que obligava els propietaris a agrupar-se per assumir aquests costos, però la realitat és que no ha funcionat. A Catalunya encara hi ha més de 700 urbanitzacions en aquesta situació i a Sant Cebrià en tenim dues.
La majoria dels veïns no poden assumir econòmicament aquestes inversions i, evidentment, l’Ajuntament tampoc pot carregar-los unes factures que serien inassumibles. Al mateix temps, municipis petits com el nostre tampoc disposem dels recursos necessaris per afrontar aquestes obres. Per això considerem que la Generalitat ha de fer un pas endavant i liderar una solució.
Actualment, l’Ajuntament només pot intervenir-hi en aspectes relacionats amb la seguretat, la salubritat o l’accessibilitat, sempre de manera justificada. Fem els manteniments bàsics necessaris, però les limitacions legals són importants.
De què et sents més orgullós del teu mandat?
Sobretot de la zona esportiva. L’esport és cohesió i convivència, i hem aconseguit crear una de les millors zones esportives del Maresme, en un entorn natural excepcional. Avui és un dels grans punts de trobada del municipi.
També destacaria l’Institut Escola, que vam poder inaugurar l’any 2020. Per a moltes famílies ha representat una millora molt important perquè els infants i joves poden fer tota la seva etapa educativa al municipi.
I, finalment, estic molt satisfet d’haver recepcionat la urbanització de Can Palau. Els seus veïns han deixat de sentir-se ciutadans de segona i avui tenen els mateixos drets i serveis que qualsevol altre veí de Sant Cebrià de Vallalta.
Et sents amb ganes de repetir com a alcalde l’any vinent?
Estic vivint aquesta última etapa de la legislatura amb molta intensitat. Tenim diversos projectes en marxa, com el nou consultori mèdic, i tinc moltes ganes de veure’ls finalitzats.
Ara bé, ja he anunciat públicament que no em presentaré a les pròximes eleccions municipals. Sempre havia dit que, com a màxim, estaria dues legislatures, i he tingut la sort i l’honor de complir-ho. Han estat vuit anys com a alcalde i crec que ha arribat el moment de deixar pas a noves persones i noves idees.
Marxo molt content i satisfet de la feina feta. Recomano a tothom que tingui vocació de servei públic que visqui l’experiència de ser alcalde o regidor. Des de fora sovint es veu una realitat diferent de la que es troba quan participes activament en un consistori. Als ajuntaments ens cal gent motivada, preparada i amb il·lusió.
També és cert que aquests vuit anys han tingut un cost personal important, especialment en la conciliació familiar. Aquest ha estat un dels motius principals que m’han portat a prendre aquesta decisió. És una feina que trobaré molt a faltar, però també és cert que la meva família m’ha trobat a faltar durant aquests anys. Ara toca dedicar-los més temps sense deixar d’estimar i de treballar pel meu poble.
