Hi ha preguntes que, sense mala intenció, revelen una manera limitada d’entendre la cultura. “Llegeixes literatura femenina o masculina?” n’és una. Com si les paraules canviessin de valor segons qui les escriu, o com si l’experiència literària pogués dividir-se en compartiments tan simples.
Llegir és un acte íntim. Una trobada entre un text i una persona concreta en un moment determinat. El que ens atrau d’un llibre no és el gènere de l’autor o autora, sinó allò que ens desperta: una mirada, una pregunta, una incomoditat o una bellesa inesperada. El que diferencia una obra d’una altra no és qui la signa, sinó la veu que conté.
Cadascú construeix el seu itinerari lector de manera diferent. Hi ha qui tria pel tema, qui ho fa per l’estil, qui segueix trajectòries literàries concretes o qui es deixa seduir per una portada, una edició cuidada o una recomanació inesperada. A vegades és el llibre qui ens troba a nosaltres, i no al revés. I això també forma part de la màgia de llegir.
La lectura no hauria de ser mai una obligació ni una declaració d’intencions. Llegir per quota, per etiqueta o per convenció buida el gest del seu sentit més profund. Llegir és plaer, curiositat i llibertat. Si un llibre no ens parla, no passa res: es deixa i se’n busca un altre.
Potser el veritable debat no és si existeix una literatura escrita per homes o per dones, sinó per què encara sentim la necessitat de classificar allò que, per definició, hauria de ser lliure. La bona literatura no entén de gèneres, sinó de veritat. I quan un text és honest, intens i ben escrit, això és tot el que importa.
